1. L'antiga Corona d'Aragó no era l'estat dels PPCC, però era bàsicament la unió de catalans i aragonesos (encara que a efectes pràctics crec que el terme català i catalunya servia per tot "l'imperi"). Malgrat això, en la Corona d'Aragó els catalans erem sobirans, i no depeniem de ningú. La història política deixa clar que entre Castella i els PPCC hi havia frontera, així com amb frança a la Cat Nord.

2. Jo i molts d'altres critiquem el mapa dels PPCC on es fica la franja occidental de l'antic Regne de València. No té sentit perquè la nació catalana s'emmarca en la llengua, tens raó. Per a més info llegeix Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster, pare dels PPCC.

3. Teòricament totes les nacions tenen dret a tenir Estat, les regions no tenen aquest dret legal. De tota manera és evident que la idea de PPCC no s'imposarà a ningú (ni es vol ni es pot), i jo considero que en termes de referèndums i tal les diverses regions catalanes han de tenir independència.

T'he resolt el dubte? Espero haver estat prou clar. Si tens més dubtes agrega'm

La idea dels PPCC es, senzillament, l'orígen de l'odi que avui en día professen la majoría d'habitants dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó cap a Catalunya.
Pero la responsabilitat d'aquest fenòmen no s'ha d'atribuïr a Joan Fuster, inventor del concepte, que en plè franquisme es volguè adscriure a una suposada gran Catalunya, social i culturalment avançada i resistent envers el règim, més que no pas continuar considerant-se a si mateix membre d'una València endormiscada i provinciana, entretinguda en preparar les Falles i en "donar noves glòries a Espanya".
Crec que els responsables de la gran onada d'odi envers Catalunya foren les èlits burgeses i nacionalistes d'aquella Catalunya dels 70 i 80 que, agrupades en torn d'Òmnium Cultural i de la Gran Enciclopèdia de Catalunya, volgueren inventar un pais que mai no existí més enllà de la seva imaginació, basant-se només en la idea d'en Fuster.
Això donà ales als representants del centralisme uniformista espanyol per tal de crear un estat d'ànim visceralment anticatalà.
No sempre avía estat així; vull recordar que poc avans de la guerra civil, Cambó, el polític nacionalista català, fou rebut a València en olor de multituds.
A més de les consequències funestes que tots coneixem pel que fa a l'odi que avui s'ens professa, cal fer notar que el concepte de PPCC no es correspòn amb el que desde sempre ens ha vingut diferenciant respecte dels castellans, que es la importància concedida a la unitat de la "nació". L'unitarisme era un objectiu polític del Regne de Castella, pero no ho fou mai a la Corona d'Aragó, que sempre va respectar la multiculturalitat, el multilingüisme, la pluralitat i les diferències de tota mena, tant en el sí de la Confederació, com dins mateix de cada Regne o territori.
Resumint podríem dir que la defensa del concepte de PPCC ha estat i encara es la forma menys nostrada, més acastellanada i, atesos els resultats obtinguts, més nefasta de defensar el catalanisme.